Lletres de LA SALAMANDRA
1. Aquest Jardí
Aquest jardí és un jardí
com el que m’hauria agradat tenir
Sense saber que n’hi pugés haver un d’igual
2. Jardí vora el mar
Aquest jardí és un jardí
com el que m’hauria agradat tenir
Sense saber que n’hi pugés haver un d’igual
Llopí virolat, flor trompeta,
Pitospòrums florits,
pulmonàries, carolines,
cineràries, caputxina nana
Didaleres, Rododendrons,
Clavellets indis, Baldirons,
Begònia de foc, Magnolieres,
Muscarí-raïm
Lliris, Camèlies, Gladiol
Bombolla, Verònica, prímula japònica,
Gerani vermell meteor.
Déu és al fons del jardí
Hi ha hagut moments que m’hauria venut
l’ànima i les cames per una mica de jardí.
3. Flor negra
Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués.
I mil formigues van donar la vida perquè tingués
el seu color i la seva mena de vernissat.
Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam.
S’obre durant setanta nits-nits:
les més fosques, les més quietes, les més mortes.
La busquen a les palpentes
per fer-ne l’ungüent que fa patir.
Aquest ungüent es posa darrera de les orelles,
entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra…
Frega fort i dorm tranquil que
el mal es va fabricant tot sol.
Al cap de dos dies i de dues nits
et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar.
Una bella pena per a poder-te creure important;
una pena de roc i de sal,
una pena amarga de fetge i d’entranya profunda,
una pena arrapada al coll com un clau clavat amb martell,
una pena de deu mil quilòmetres,
una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang
perquè s’hi podreixi.
Una pena que, com les penes més grosses,
no es pot explicar.
No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés,
tornaries a no ser ningú.
4. Poble de vidre
Absolutament tot és de vidre:
les cases, l’església i el viure de la gent.
No hi ha res que no puguin veure,
la saviesa del món és d’ells.
Meravellosa gent
amb uns ulls transparents del tot angelicals.
Gent d’un nivell superior
amb un magnetisme gran
Que a força d’amagar el seu mal humor,
o el desig de matar,
de contenir la seva cara en morir d’amor
i a força d’ofegar passions, instints o la seva maldat,
acaben que no en tenen.
No els veuràs mai amb les celles juntes
ni amb els ulls escopint foc
encara que alguna bèstia nocturna
els faci malbé les flors.
I a força d’amagar el seu mal humor,
o el desig de matar,
de contenir la seva cara en morir d’amor
i a força d’ofegar passions, instints o la seva maldat,
acaben que no en tenen.
Els veus menjar i és com si no mengessin,
i l’expressió dels seus rostres mai no és bestial.
Els endevines les seves pureses
en els moments més exaltats de l’aventura sexual.
I a força d’amagar el seu mal humor,
o el desig de matar,
de contenir la seva cara en morir d’amor
i a força d’ofegar passions, instints o la seva maldat,
acaben que no en tenen.
5. La meva Cristina
Tot era negre, el mar i la nit
agafat i llençat, llençat i agafat
Dalt una onada escopit i engolit,
em vaig sentir xuclat molt endins,
més endins que altres vegades.
I així, vaig arribar a un lloc estrany:
ple de colors que no eren colors,
un foc diferent del foc, un engany
Vaig veure coses que ja havia vist
però des de quin lloc més diferent.
Allà dins vaig deixar passar moltes hores.
vés a saber el temps on s’havia ficat. I jo em deia:
Totes les llàgrimes da la terra van a parar al mar.
Totes les llàgrimes da la terra van a parar al mar.
No sabia per quines mars navegava
I el temps passava, amb els seus dies i anys.
era Dins la gola més negra i tancanda,
Dins la balena més grossa de tots els mars
la més mluent, la més antiga.
Sentíem que al fons d’alguna estranya fosca,
en un indret que no encertàvem a trobar,
hi hauria el darrer floc de llum damunt l’ombra
o aquella mena de memòria prima
que deixen les coses quan se’n van.
Allà dins vaig deixar passar moltes hores.
vés a saber el temps on s’havia ficat. I jo em deia:
Totes les llàgrimes da la terra van a parar al mar.
Totes les llàgrimes da la terra van a parar al mar.
A l’últim ja no navegava:
Com un bressol es gronxava i em gronxava.
I amb un gran sofriment, vaig sortir cap a la mar
que ja no semblava feta de llàgrimes
sinó del riure de totes les fonts del món.
6. Flor boja
Va deixada anar i Déu nos en guard d’un ja està fet.
No és ni bonica ni lletja: és una flor.
És molt enganxosa I molt perillosa
Té forma d’aranya i color de cera.
L’atreu la sang dolça dels homes.
Espera, a la vora dels camins, que passin;
però han de dur pantalons llargs.
És molt enganxosa i molt perillosa
D’un bot els puja a la sabata
i, amb gran cautela, se’ls entafora entre el camal i la pell,
segueix amunt i s’atura a la ratlla del genoll.
S’hi abraça i s’adorm.
7. La salamandra
Era un dia de vent, amb núvols que corrien.
L’aigua s’anava fent trista i uns homes cridaven.
Em van agafar pels braços i per les cames.
Bruixa; deien; i em deixaven amb el meu mal.
Em treien de la meva casa i del meu lloc,
i em van tirar com una branca damunt d’un foc.
Les flames pujaven empaitant el fum.
Bruixa; deien; i em deixaven amb el meu mal.
El foc xisclava i la resina bullia;
El cor i els cabells, tot se m’encenia
Una flama em mossegava el genoll.
Bruixa; deien; i em deixaven amb el meu mal.
Quan les flames van enfilar-se em va semblar
que del pit de tota aquella gent sortia un gran respir de pau.
Cada home, cada dona i cada criatura
era com una ombra feliç perquè jo cremava.
Bruixa; deien; i em deixaven amb el meu mal.
Aleshores una cosa em va fer estrènyer les dents:
els braços i les cames se m’anaven escurçant
i les meves espatlles s’estiraven sobre un foc de colors,
que ja no em cremava.
Bruixa; deien; i em deixaven amb el meu mal.